UN SISTEMA EDUCATIU AMB 3 LLENGÜES... AL MENYS



El currículum valencià és un currículum amb, almenys tres llengües. Des de que iniciarem l’ensenyament en valencià hem afirmat que aquest fet no és cap problema, sempre i quan tinguem clar quin és el nostre context sociolingüístic així com el paper i el rol social de cadascuna de les llengües.

No estem descobrint cap cosa nova quan parlem del valor social de les llengües. Es recomana la introducció  d’una llengua no en funció de la seua suposada dificultat sinó per la funció social i el prestigi de cadascuna.

Per  recolzar i protegir diferents modalitats lingüístiques de l’estat espanyol, tal i  com mana la Constitució i l'Estatut d'Autonomia cal tenir en compte:

Una llengua mare => el català, en la major part de les comarques de parla valenciana, com vehicle d’aprenentatge. No és tracta sols del coneixement d'una llengua sinó d'una concepció del món. Podríem dir que l’alumne entén el món en valència. Els significats i els referents van indestructiblement lligats des del punt de vista cultural, en la llengua mare. A més, aquesta és el medi  de transmissió endofòric de la cultura per naturalesa i no hi ha creació cultural deslligada de la llengua que la suporta. Les famílies immigrants conserven la llengua en l'àmbit intrafamiliar perquè la s'hi transmeten valors que corresponen  no al medi en la qual està inclosa sinó l’originaria de la família que l’empra. La cultura és transmet per mig de la llengua i sense la llengua, la cultura desapareix. Aquest és un corol·lari essencial.

Una llengua obligatòria => el castellà. Aquesta obligatorietat ha falsejat les dades provocant postures radicalitzades no gaire constructives. El castellà és una llengua de prestigi que ens serveix per a poder-nos comunicar amb quasi la meitat del món i, sobretot, amb la qual ens toca conviure diàriament. El nostre alumnat ha d'estar preparat a l’hora de competir socialment dins de l’estat espanyol.  Rebutjar el coneixement del castellà es posar-se ulleres com les dels ases que no els deixen veure en quin món viuen obligant-los a caminar en una direcció sense saber massa bé cap on.

Una lingua franca=> l’anglés. Es necessari tenir en compte aquest concepte quan parlem de l’anglés. Fins al segle XIX, s’havia utilitzat arreu al món com a llengua de comunicació internacional entre els erudits occidentals el llatí. Durant el segle XVIII es va intentar establir com a lingua franca alguna altra llengua, més moderna com el francés. Ja als principis del XX hi va haver intents infructuosos de crear una llengua artificial com l’esperanto fins que l'hegemonia mundial dels Estats Units va anar imposant l’anglés com a lingua franca. Actualment s'ha esdevingut una llengua necessària en intercanvis econòmics, acadèmics, culturals, informàtica, etc.

Però estem parlant d’una llengua d’intercanvi i en cap cas d’una llengua de cultura. Podem trobar en internet una quantitat enorme d’adreces dedicades a difondre la cultura de qualsevol país arreu al mon en anglés. La nostra societat plurilingüe no sols és culturalment fràgil a causa de la presència dins del nostre àmbit lingüístic del castellà. El perill de substitució lingüística i sobretot cultural ens ve més aviat de l’anglés. La pressió quasi imparable de la cultura americana i neo-liberal que utilitza l’anglés com a vehicle de transmissió i de globalització, està portant a un moviment substitutiu molt més veloç, eficaç i ampli que ho ha fet mai el castellà.

La funció social de cadascuna de les tres llengües ens porta a un plantejament clar del currículum amb:

Una llengua primera => el valencià siga a partir  de la immersió per a l’alumnat que no es de parla  valenciana, o des dels programes d'ensenyament en valencià . Aquesta és la llengua d’aprenentatge normal i habitual, cada poble fa l'ensenyament en la seua llengua: els flamencs fan l'ensenyament en neerlandès i no en bilingüe mentre a Suissa cada cantó adopta com a llengua d'aprenentatge la pròpia i no la majoritària que és l'alemà. No hi ha cultura sense llengua i la identitat cultural d'un poble passa per l'oficialitat de la seua llengua siga quin en siga el nombre de parlants. A les comarques que tenen com a llengua pròpia el castellà se’ls hi ha d’aconsellar que utilitzen els mitjans més eficaços per assolir un coneixement del valencià  a fi de no discriminar als que hi viuen de la resta d’habitants del País Valencià.

Una llengua segona => el castellà, que, introduïda de forma oral en infantil, aniria veient ampliat el seu ús dins de l’escola fins arribar, en l’ESO, a servir de llengua vehicular per introduir tot allò referit a la història i la geografia, la literatura i altres aspectes de l’estat espanyol. Així complementaríem la cultura de l’alumnat de les nostres escoles per a poder competir en igualtat de condicions dins de l’àmbit de l’estat espanyol.

Una lingua franca => l’anglés, que ens permet compartir amb la resta del món de parla no hispana, la informació necessària per viure en la societat del segle XXI i per millorar-la. L’aprenentatge de l’anglés no pot tenir, com a objectiu primordial, ensenyar els alumnes a que parlen l’anglés com xiquets i xiquetes angloparlants  sinó que siguen capaços de comunicar-se en anglés amb les persones de qualsevol indret del món que no sàpiguen ni català ni castellà.

En principi el País Valencià és un territori bilingüe, a més així ho contempla l'Estatu d'Autonomia.
Article sext
1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer- los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.
L' Article 12 de l'Estatut d'Autonomia diu:
La Generalitat vetlarà per la protecció i defensa de la identitat i els valors i interessos del Poble Valencià i el respecte a la diversitat cultural de la Comunitat Valenciana i el seu patrimoni històric. 
 Aquesta és la situació legal. Però la situació real és diferent. De fet el valencià pateix un bilingüisme asimètric i les persones de parla castellana, si han estudiat el valencià a l'escola solen practicar un bilingüisme passiu respecte del valencià.
Això és en gran part degut al fet que la Constitució estableix per al territoris amb dues llengües un model de bilingüisme social degut a que el model de l’estat Espanyol és un model mixt:
  • per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat que permet a un individu disposar dels seus drets lingüístics dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.
  • però per a bascs, gallecs i catalans s'aplica el criteri de territorialitat segons el qual només se li  concedeixen els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial. 
Això provoca que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que provoca allò que s'anomena bilingüisme substractiu en el qual ja que la L2 està considerada per a les persones de parla castellana com un entrebanc al desenvolupament de l'alumne.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada